diumenge, 29 de desembre de 2013
dimarts, 17 de desembre de 2013
dissabte, 14 de desembre de 2013
dimecres, 9 de gener de 2013
OBK
És hora de fer història.
A grans trets poc es pot afegir sobre un duo que es va convertir en
l'emblema del techno-pop en castellà, que porta venudes
gairebé dos milions de còpies dels seus discos i els
tornades són part ja de la més recent memòria
col · lectiva. Però sí recordar que tan atípica
com la seva trajectòria és la seva pròpia
concepció, des del simple fet que sigui el teclista (Miguel
Arjona) qui escrigui gairebé totes les lletres i el cantant
(Jordi Sánchez) qui compon la música. Alguna cosa no
tan estrany en altres països. Aquest és el tàndem
Elton John i Bernie Taupin. O a Itàlia Luccio Battisti i Mogol
.... A Bolonya precisament han viatjat per complir en aquest 2OBK un
dels seus majors somnis: cantar la melòdica Falsa moral ni més
ni menys que amb UmbertoTozzi.
Però tornem al principi. En un
temps en què els singles encara tenien dues cares, Oculta
realitat era inicialment la cara B d'un debut publicat gairebé
d'amagat. L'avançada d'un fenomen inesperat com molt pocs en
la història del pop espanyol. OBK havien arribat, i en contra
de mals auguris, ho feien romandre. Aquells dos nois de la
localitat barcelonina de Sant Feliu del Llobregat (on segueixen
vivint) que devien el seu nom de guerra a una cançó de
Depeche Mode (Oberkorn) irrompien fa 20 anys a una escena estancada.
Passada la bonança dels vuitanta, el pop havia deixat de
cotitzar. A la indústria només semblaven interessar els
solistes i al públic jove la música màkina o el
tràngol. Paradoxalment va ser aquest públic el primer a
fixar-se en ells. Els seus ultrasensibles tonades es van colar a la
polèmica (i avui tan reivindicada) ruta del bakalao abans que
en moltes emissores. I per a sorpresa de propis i estranys, van
arrossegar legions de fans adolescents amb discos de esquives
portades en què ni tan sols apareixien.
No cal dir que amb l'èxit massiu
la premsa especialitzada els hi va negar el pa i la sal. I el més
incongruent és que el 1993, aquests mateixos que en el millor
dels casos els ignoraven, es desvivirían per propostes indies
tan afins a la seva estètica com els totèmics Family.
Per no parlar d'altres aspectes no per col · laterals menys
remarcables: des de les desenes d'efímers grups que van sorgir
a imatge i semblança, la irrupció poc després
del fenomen Camela (impensables sense el precedent de OBK) o el
simple fet d'haver estat amb els seus vídeos els descobridors
del talent de l'avui internacional realitzador JA Baiona.
Els principis de dècada sempre
els han portat sort. No és per això estrany que aquest
2OBK remeti sobretot Llamalo sueño... (1991) i Antropop
(2000). Curiosament els seus dos àlbums cimera van ser els que
van trobar més impediments a l'hora de tirar-los endavant. El
seu debut va ser precedit de tot viacrucis de rebutjos fins que un
segell independent especialitzat en dance ho va publicar i Antropop
marcaria una esplendorosa segona joventut quan molts els donaven per
acabats, que ratificarien l'afegit Extrapop, el consegüent
Babylon i l'empenta que les noves generacions electro els van
brindar.
Font:
Luis Troquel
Subscriure's a:
Missatges (Atom)