TRIBUS URBANES: QUAN LA MÚSICA ES VA CONVERTIR EN IDENTITAT
Mods, rockers, punks, skinheads, heavies... Tribus urbanes. Quan la música es va convertir en identitat recupera les cultures juvenils que van marcar Barcelona, la seva àrea metropolitana i també Sant Boi durant les darreres dècades del segle XX.
Fotografies, objectes, testimonis i materials conservats durant dècades ens acosten a unes escenes que van deixar una empremta profunda en la cultura contemporània. No només des de la nostàlgia, sinó reivindicant-les com a memòria i patrimoni cultural.
I l’exposició no s’acaba a les sales. Durant els propers mesos estarà acompanyada de diferents activitats paral·leles per continuar explorant aquelles músiques, identitats i formes de viure i entendre el món.
📍 Can Castells Centre d’Art
C/ Castells, 16 · Sant Boi de Llobregat
📅 Del 12 de setembre al 28 de novembre
📖 DIUMENGE 13 DE SETEMBRE
I el diumenge 13, primera activitat paral·lela de l’exposició: la presentació del llibre «Ella també hi era», de Joni D.
Una presentació molt especial, perquè serà la primera a Sant Boi i perquè estarà vinculada a aquesta exposició, de la qual Joni D ha comissariat la part dedicada al punk.
Una bona ocasió per visitar l’exposició i assistir a la presentació del llibre. I, sobretot, per descobrir històries, personatges i aspectes d’aquella escena que potser us sorprendran.
Josep “Pep” Altayó Tormo va ser un dels músics més actius de l'escena rock de Sant Feliu de Llobregat durant els anys vuitanta i noranta. Guitarrista i cantant, va participar en diferents formacions i va evolucionar des del post-punk dels primers anys fins al rock'n'roll i els sons tex-mex.
La Descendencia
La seva trajectòria musical documentada comença el maig de 1985, quan forma La Descendencia amb Josep Coca, al baix, i Albert Majós, a la bateria. Pep n'era el cantant i guitarrista.
El grup va néixer sota la influència del post-punk i del rock més fosc de l'època, amb grups com Joy Division, Parálisis Permanente, Desechables i The Cure entre les seves referències.
Els primers assajos es van fer en una nau de l'antiga fàbrica Samaranch, cedida per l'Ajuntament, i posteriorment al Consell Comarcal, on compartien espai amb els membres de Bach is Dead. Al cap de pocs mesos s'hi va incorporar Gabi Serralabos, als teclats i guitarra.
El debut de La Descendencia va tenir lloc el 27 de juliol de 1985 a la sala Txiroi de Sant Feliu. Aquell primer concert va ser especialment accidentat: Pep va rebre un cop de micròfon a la cara.
La banda va actuar en diferents escenaris de Sant Feliu, Barcelona i altres poblacions, entre ells la piscina de l'Escorxador, la sala Bronx de Barcelona, Bikini, Reus, Molins de Rei, Sant Joan Despí i la sala Dada de Viladecans. També va participar en les 8 Hores Pop-Rock de Sant Feliu i en altres actes musicals i reivindicatius.
Durant aquella etapa van enregistrar a Ràdio Sant Feliu una maqueta de sis cançons: El día de tu santo, La esencia de la vida, Juguetes de mujer, Métodos, Espléndido resplandor i Nada.
La trajectòria del grup va quedar interrompuda temporalment quan Pep va haver de fer el servei militar. Després de la seva tornada hi va haver canvis en la formació. Finalment, La Descendencia es va dissoldre l'hivern de 1987.
La Fiebre del Oro
La dissolució de La Descendencia no va significar el final de l'activitat musical de Pep. Al contrari, aquell mateix any va néixer el projecte que acabaria tenint una trajectòria molt més llarga: La Fiebre del Oro.
La banda es va formar el novembre de 1987, com a conseqüència de la dissolució de La Descendencia i Ex-Centrics. La primera formació estava integrada per Pep Altayó, veu i guitarra; Josep Coca, baix; i Jordi Pagès, bateria.
El nou grup presentava una barreja d'influències molt més àmplia: rock'n'roll, country i rock de carretera, amb referències com La Frontera, Los Rebeldes, The Long Ryders, The Del Fuegos, Jason and the Scorchers i The Cult, entre d'altres.
A finals de 1988 van enregistrar una primera maqueta amb sis temes que mostraven aquesta varietat, des de les balades fins al rock més accelerat i les aproximacions al country.
Un moment especialment important va arribar el 10 de juny de 1988, quan La Fiebre del Oro va actuar com a telonera de La Frontera en la inauguració del Casal de Joves de Sant Feliu. Arran d'aquella actuació es van produir contactes amb l'Ajuntament que van acabar amb una subvenció per a l'edició del primer LP.
Els discos
El primer àlbum va ser Bajo el sol, editat el 1989 per Discos Marilyn. Va ser el primer d'una sèrie de quatre LPs associats a La Fiebre del Oro.
A finals de 1989 es va incorporar Josep Cassadó com a guitarra solista i, l'agost de 1990, es va enregistrar Las reglas del juego.
Posteriorment, Cassadó va ser substituït per Carles Nadal, procedent de Brighton 64, Loquillo y Los Trogloditas , Lester Family Blues Band i Mas Madera. Amb aquesta formació van enregistrar Camino San Luis, produït per Joan Luis Parra i editat per Practik.
Amb el pas dels anys la formació va anar canviant. Joan Marín, de Dentrometí-2, va substituir Josep Coca. En la gravació en directe de l'últim LP, Pep Altayó era l'únic membre original que continuava al grup. La formació incloïa aleshores Gonzalo Colomera a la bateria, Paco García al baix i Pere Ayala a la guitarra.
Aquest últim treball va ser Puro Rock'n'Roll, produït per Carlos Segarra i amb la participació de músics com Albert Gil, Fernando Lavado i Lluís Gavaldà.
Una banda amb projecció
La Fiebre del Oro va aconseguir sortir del circuit estrictament local i actuar en nombrosos escenaris.
Van tocar en sales com Zeleste, Bikini i KGB, a més d'altres locals i espais de Barcelona i Catalunya. També van actuar a Lleida, Sabadell, Torredembarra, Alacant, València, Madrid, Pamplona, Almeria, Segòvia, Valladolid, Lleó i altres ciutats, així com a Montpeller.
El grup també va tenir presència televisiva, amb diverses aparicions en TV3, TVE-Catalunya i TVE.
Old Jalapeños Band
L'any 1995, Pep va participar en un altre projecte especialment singular de l'escena santfeliuenca: Old Jalapeños Band.
La formació reunia Jaume Dabant (veu), Pep Dabant (guitarra), Pep Altayó (guitarra), Josep Coca (baix), Antonio González (acordió) i Jordi Pagès (bateria).
El grup estava dedicat al tex-mex i la música norteña, amb influències de Flaco Jiménez, Los Lobos, Texas Tornados i The Blazers. Inicialment es va crear per a una única actuació amb motiu del segon aniversari del Gringos Bar, però l'èxit d'aquell concert va fer que continuessin actuant.
Van arribar a tocar al Gringos Bar, a la Festa Major de Cervelló, a Sant Fruitós del Bages i en altres espais. També van deixar enregistrada una maqueta al Sonostudi de Mataró amb set cançons, a la qual posteriorment es va afegir el tema propi Corrido for Flaco Jimenez.
Un músic molt vinculat a Sant Feliu
La trajectòria de Pep Altayó té un valor especial perquè pràcticament sempre va estar vinculada a músics i grups sorgits de Sant Feliu de Llobregat.
Des del post-punk de La Descendencia fins al rock'n'roll de La Fiebre del Oro i el tex-mex d'Old Jalapeños Band, Pep va anar explorant diferents estils sense perdre mai la seva vinculació amb l'escena local.
El setembre de 2004 va morir Pep Altayó. La seva figura continua present en la memòria musical de Sant Feliu i, especialment, en el Casal de Joves, on una sala de concerts porta el seu nom: Sala Pep Altayó, en reconeixement al músic santfeliuenc.
La seva història és, en definitiva, la història d'un músic que va viure intensament una època especialment creativa del rock de Sant Feliu i que va contribuir, amb les seves diferents bandes, a construir una escena musical que avui forma part de la memòria cultural de la ciutat.
Quan parlem de la història musical de Sant Feliu de Llobregat, sovint ens venen al cap els grups de rock, pop o música de ball que van protagonitzar els anys seixanta i setanta. Però la ciutat també va tenir un paper important en la història de la rumba, i un dels noms que cal reivindicar és Charanga.
El grup va néixer a Sant Feliu a mitjan anys seixanta, format inicialment per Antonio Ruiz “Toni”, Josep Dabant “Pep” i Joan Campamá “Apolino”. Una formació de tres músics que va començar interpretant versions, però que aviat va anar construint un repertori propi.
Les influències eren les que marcaven aquella època: Peret, Chacho, Los Payos i, posteriorment, la nova rumba que començava a agafar força. Toni Ruiz va començar a compondre els seus propis temes i Charanga va arribar a disposar d'un repertori de més de quaranta cançons.
Els seus inicis van estar molt vinculats a Sant Feliu. Van actuar en locals i espais emblemàtics de la ciutat, com el Casino Santfeliuenc i la Unió Coral, però també van començar a sortir fora de Sant Feliu. Durant l'estiu de 1969 van actuar a diversos càmpings de la Costa Brava, i posteriorment van passar per locals de Barcelona i per diferents poblacions catalanes i espanyoles.
A poc a poc, aquella formació santfeliuenca va anar guanyant projecció.
LA “RUMBA CATALANANDALUZA”
Un dels moments importants de la trajectòria de Charanga va arribar amb la gravació dels seus discos. El grup va publicar diversos singles i un LP, “Rumbas catalanandaluzas”, editat per Zartos.
Entre els seus enregistraments trobem temes com “La Vendimia”, “De manera que”, “Chiribí pa'cá tú vente”, “Siquitiki”, “El Macarra” i “Lástima de ti”.
El mateix nom del disc, “Rumbas catalanandaluzas”, és també una mostra del moment històric que vivien. La rumba catalana encara no tenia la projecció i el reconeixement que tindria anys després i, en plena dictadura franquista, els músics havien de moure's dins d'un context cultural molt determinat.
BENIDORM I SUÏSSA
Charanga no es va limitar al circuit local. L'any 1976 va participar en el Festival de Benidorm, on va arribar fins a les semifinals amb “Chiribí pa'cá tú vente”.
Aquell mateix període també els va portar fins a Suïssa, concretament a Winterthur, on van actuar davant del públic emigrant i van aconseguir una bona acollida.
Per a un grup que havia començat tocant als locals de Sant Feliu, arribar fins a un festival com el de Benidorm i actuar fora de Catalunya demostrava fins on havia arribat la seva trajectòria.
CHARANGA I EL SANT FELIU MUSICAL DELS ANYS 70
Però Charanga és important no només pels discos o per les seves actuacions fora de la ciutat. És important perquè forma part d'una generació de músics santfeliuencs que, durant els anys seixanta i setanta, van contribuir a crear una escena musical pròpia.
Rock, pop, soul, música de ball i rumba convivien als carrers, locals i sales de Sant Feliu. I en aquesta història Charanga ocupa un lloc propi.
El grup es va dissoldre a finals dels anys setanta, però la història no havia acabat.
L'any 1981, Charanga es va reunir novament per participar en el Concert per la Democràcia celebrat a Sant Feliu, compartint escenari amb Los Pelikanos i Lone Star. Després d'aquella actuació, Pep Dabant i Toni Ruiz van decidir recuperar el projecte amb nous músics.
La nova etapa els va portar de nou als escenaris, amb actuacions com les de la Festa Major de Sant Feliu de 1983 o el Mercat del Born de Barcelona el 1984.
Finalment, Charanga va posar punt final a la seva trajectòria l'any 1985.
UN NOM A RECUPERAR
Avui, quan es parla de la rumba catalana, els noms més coneguts són els que han aconseguit una gran projecció internacional. Però abans que la rumba es convertís en un fenomen reconegut arreu, hi havia molts músics i grups que la mantenien viva als barris, als pobles i a les ciutats.
Charanga va ser un d'aquests grups.
Tres músics de Sant Feliu que van començar tocant en els locals de la seva ciutat i que van acabar enregistrant discos, participant en un festival com el de Benidorm i actuant fins i tot fora de Catalunya.
Una petita part, però important, de la gran història musical de Sant Feliu de Llobregat.
I per això avui, des de Sant Feliu Music, volem recuperar el nom de Charanga i reivindicar-lo com un dels grups que formen part de la memòria musical de la nostra ciutat.
El músic i cantant Frank Gálvez, de Sant Feliu de Llobregat, ha mort als 49 anys. Gálvez va ser una figura vinculada a l’escena indie estatal, especialment com a membre de Gasca i del projecte Mostaza Gálvez, que va compartir amb Guille Mostaza.
Amb una trajectòria de més de dues dècades, també va publicar treballs en solitari, entre ells Siempre te diré que sí (2023), produït per Guille Mostaza. La seva mort ha causat una profunda tristesa entre músics i seguidors de l’escena independent. Sant Feliu perd així un dels seus músics vinculats a l’escena indie més destacats.
Tres imatges que ens transporten a una època irrepetible de Sant Feliu de Llobregat. La revista Cap de Setmana recollia l'èxit del primer Mercadillo del Parc Nadal, on van actuar els grups Ex-Cèntrics i La Descendència, posant música a una iniciativa que es convertiria en tot un referent. Van ser anys de concerts, amistats, il·lusió i moltes ganes de crear escena musical a la ciutat. I, com a toc final, una altra notícia que molts recordaran: la reobertura del Bar Descontrol, un espai emblemàtic per a tota una generació.
