dimecres, 18 de juliol de 2018

SOMIA ROBOCOP AMB PISTOLES ELÈCTRIQUES?


La revista PLACER és l’òrgan de difusió de l’associació santfeliuenca La Mordida Literaria. És un producte periòdic (surt un número cada estació) i monogràfic (dedicat a un autor o autora). De manera habitual, un de nosaltres, el 50% de J & J Produccions (Jordi Jiménez) publica les seves palles mentals amb pretensió de considerar-les literatura. En definitiva una farsa (una altra més).

El darrer número està dedicat a Ph. K. Dick (l’autor d’entre altres Somien els androides amb ovelles elèctriques?) i la nostra col·laboració ha estat fer un breu semblant biogràfic de l’autor que s’acompanya d’un breu conte “ciberpunk”.
Us passem el text en qüestió, si teniu més interès adreceu-vos a la versió digital de la revista!
Salut i rock and roll (+ literatura)




[·····]


La banda tronava al final del local.
La música arribava fins a nosaltres monolítica, com un bloc de ciment.
Els lavabos eren estret i feien pudor.
La droga era escassa i dolenta.
La vida era fractal i es repetia de manera infinita fins a l’extenuació, l’avorriment i el fàstic.

SOMMIA ROBOCOP AMB PISTOLES ELÈCTRIQUES?

En sortir, el soroll em va trepanar mig cervell

“Yo fui punk durante un fin de semana, punk!
Todas las tardes voy a fichar,
quiero entrar en sociedad,
tener un cargo entre la peña
y ser un cabecilla más”

-   Qui son els que toquen?
-   Robòtika, una banda de replicants que versionejen temes de grups antics de la terra; de finals del segle XX.
Soc molt dolent per a la història, amb prou feines recordava quins havien estat els motius que forçaren la nostra fugida d’aquell inhòspit planeta i venir a espetegar a aquest cony de satèl·lit; si a sobre havia de recordar a quatre pelacanyes fent soroll....
El meu acompanyant va proposar anar a prendre una mica de ciberbiere, succedani d’allò que abans era res honrós de beure, síntesi química de l’ordi, dolenta però barata i d’alt grau de fermentació; una billeta segura per entrompar-se ràpid i perdre de vista aquesta merda de realitat.
Les taules estaven plenes de gent que parlava i discutia a un alt volum, de manera acalorada:
-   Però que collons estàs dient, la ciència ficció no existeix per definició ètica per a nosaltres!
-   Tu no tens ni puta idea, que collons és això de la definició ètica?
-   No som punks?
-   Sí, i?
-   Doncs, si som punks no hi ha futur!!!!! Com collons ha d’haver ciència ficció!
Li vaig preguntar al meu acompanyant qui eren aquells imbècils.... Son els JJotes, uns flipats que viuen encara recordant els temps antics.... llegint lletres d’Ian Curtis....
-   Qui? És igual, no ho vull saber. 
Els replicants seguien a lo seu. Contorsió violenta i missatges enigmàtics:

“Vicious, el Yiyo, Manolete y el caudillo
Y a los muertos hay que dejarlos en paz
Ellos ya dieron lo que podían dar”

Ja no sabia on mirar o què òsties fer. Vaig recordar aquella frase que deia, més o menys, “al carrer feia fred i als garitos ballava la xusma” Que acabi ràpid això, que els efectes d’aquest verí es manifestin ja, vaig pregar.
Va ser llavors quan aquell paio va entrar per la porta, desmanegat, arrossegant els peus, barbut i grenyòs,  mirant de costat a costat, cercant algú. Algun dels imbècils d’abans va cridar “Òsties, Quico el Progre!” i tots van riure de manera histriònica la xorrada sense sentit. El incident va ser però el responsable de que el tipo girés el cap i em veies recolzat a la paret. Sense dubtar es va adreçar a mi i em va dir:
-        - Tira pa’ casa. Tens feina endarrerida.
La frase semblava més una ordre que una forma de cordialitat. Abans de que li escupis a la cara qualsevol bestiesa, em va donar un paperet tan doblegat que semblava ben bé una pirula. Jo mirava encara el regalet a la meva ma, estorat, sense saber que fer quan va pontificar de manera radical:
-          I no triguis. Una patuleia de robocops ve cap aquí amb ganes de jarana. Ja trigues.
Va desaparèixer. Jo intentava obrir el regalet, el meu soci li havia prestat l’atenció justa a tota l’escena; ara seguia amb un lleuger moviment de cap als robòtikos o com collons es diguessin. Un plec, dos, tres... per fi. No tenia sentit, només posava Ph. K. Dick.   Vaig fer una bola amb el paper i el missatge i el vaig llençar al terra.
Ja tenia prou merda, me piro li vaig dir al meu soci. Ell va afirmar amb el cap i va continuar mirant l’espectacle, un d’aquells replicants cridava “¿sueñan los androides con ovejas eléctricas?” i mirava al cel com si fos una pregària.

A fora feia la mateixa foscor i boira de sempre. El grenyut tenia raó, el soroll de les botes dels robocops marxant cap al garito precedia a la seva visió amenaçadora sortint de la boira.
Vaig tenir el temps suficient per trobar un lloc fosc i amagat que em permetés veure la funció repressora.
Formats enfront de la porta, esperen l’arribada dels aerotransports destinats a engarjolar als sospitosos. Arribats aquests, el capo dona l’ordre i la patuleia entra a sang i foc al local. La cridòria inicial s’acompanya del final sobtat i desordenat de la música i es segueix d’un batibull de batalla campal. Els primers detinguts surten a cops de porra i maldient als guripes:
-          Tu futa mare cbrong...- escopint sang per la boca.
Algun subaltern surt alterat i cridant al capo que “la cosa s’ha posat xunga. No podem amb ells” La notícia fa torçar el gest al manaire. És en aquests moments on cal demostrar la força de la llei, va pensar.
- Caporal! Porti les pistoles elèctriques! 
- Però senyor, estan prohibides per aquestes actuacions. 
- Quina part de “Porti les pistoles” no ha entès?
El caporal, obedient, reparteix el material entre els robocops que sortien esbufegant del local.
- Somiava que arribés aquest moment, ara si que sabran qui mana aquesta colla de desarrapats! – Va cridar un d’ells en rebre l’andròmina.
La cosa estava donava i beneïda, vaig decidir marxar al temps que un d'aquets goril·les treia a cops de porra al cantant del grup de replicants que encara tenia forces per cridar “colgaó del último alambre” (1)

Jordi Jiménez Zamora
Sant Feliu de Llobregat, juliol 2018
[·····]

(1)                Tots els fragments que apareixen al llarg del relat com lletres de les cançons que interpreten els Robòtika son reals, formen part del repertori que el grup punk  Piorreah (Rubí, Barcelona) va crear i interpretar al llarg del final de la dècada dels anys 80’s.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada