dimecres, 9 de gener de 2013

OBK




És hora de fer història. A grans trets poc es pot afegir sobre un duo que es va convertir en l'emblema del techno-pop en castellà, que porta venudes gairebé dos milions de còpies dels seus discos i els tornades són part ja de la més recent memòria col · lectiva. Però sí recordar que tan atípica com la seva trajectòria és la seva pròpia concepció, des del simple fet que sigui el teclista (Miguel Arjona) qui escrigui gairebé totes les lletres i el cantant (Jordi Sánchez) qui compon la música. Alguna cosa no tan estrany en altres països. Aquest és el tàndem Elton John i Bernie Taupin. O a Itàlia Luccio Battisti i Mogol .... A Bolonya precisament han viatjat per complir en aquest 2OBK un dels seus majors somnis: cantar la melòdica Falsa moral ni més ni menys que amb UmbertoTozzi.

Però tornem al principi. En un temps en què els singles encara tenien dues cares, Oculta realitat era inicialment la cara B d'un debut publicat gairebé d'amagat. L'avançada d'un fenomen inesperat com molt pocs en la història del pop espanyol. OBK havien arribat, i en contra de mals auguris, ho feien romandre. Aquells dos nois de la localitat barcelonina de Sant Feliu del Llobregat (on segueixen vivint) que devien el seu nom de guerra a una cançó de Depeche Mode (Oberkorn) irrompien fa 20 anys a una escena estancada. Passada la bonança dels vuitanta, el pop havia deixat de cotitzar. A la indústria només semblaven interessar els solistes i al públic jove la música màkina o el tràngol. Paradoxalment va ser aquest públic el primer a fixar-se en ells. Els seus ultrasensibles tonades es van colar a la polèmica (i avui tan reivindicada) ruta del bakalao abans que en moltes emissores. I per a sorpresa de propis i estranys, van arrossegar legions de fans adolescents amb discos de esquives portades en què ni tan sols apareixien.
No cal dir que amb l'èxit massiu la premsa especialitzada els hi va negar el pa i la sal. I el més incongruent és que el 1993, aquests mateixos que en el millor dels casos els ignoraven, es desvivirían per propostes indies tan afins a la seva estètica com els totèmics Family. Per no parlar d'altres aspectes no per col · laterals menys remarcables: des de les desenes d'efímers grups que van sorgir a imatge i semblança, la irrupció poc després del fenomen Camela (impensables sense el precedent de OBK) o el simple fet d'haver estat amb els seus vídeos els descobridors del talent de l'avui internacional realitzador JA Baiona.

Els principis de dècada sempre els han portat sort. No és per això estrany que aquest 2OBK remeti sobretot Llamalo sueño... (1991) i Antropop (2000). Curiosament els seus dos àlbums cimera van ser els que van trobar més impediments a l'hora de tirar-los endavant. El seu debut va ser precedit de tot viacrucis de rebutjos fins que un segell independent especialitzat en dance ho va publicar i Antropop marcaria una esplendorosa segona joventut quan molts els donaven per acabats, que ratificarien l'afegit Extrapop, el consegüent Babylon i l'empenta que les noves generacions electro els van brindar.

Font:

Luis Troquel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada